Capítol 2.

15 de setembre.

Ahir va ser la presentació. Hi havia gent de tots els tipus. Noies precioses, d'altres que no tant. Gent amb cara d'intel·ligent, d'altres no tant. Ningú es va immutar a ajudar-me, ni a presentar-se. Només el professor va dir el meu nom i va dir la típica frase cutre: És nova, si us plau intenteu ajudar-la i fer que es senti còmode. ¿Per què ho diuen si saben que això no es farà? ¿Per què gasten el temps? Que diguin l'horari, les hores, les aules, i les optatives. Amb això n'hi ha prou.

Avui és el primer dia d'institut. Eren les 7 del matí quan l'ipod es va encendre amb la cançó de Dear God de Avenged Sevenfold. La lletra de la cançó és simplement preciosa, la melodia és perfecte. Despertar-se d'aquesta manera és de les millor coses que em passa durant el dia. Et despertes amb un somriure, i la música va sonant. I quan s'acaba, la trobes a faltar com si la portessis escoltant durant hores. Em vaig mirar al mirall; per què no podem fer bona cara quan ens despertem? Portava la camiseta del que era el meu millor amic, la que em va regalar per el meu aniversari; me la va regalar simplement per què sap que no m'agrada que la gent es gasti diners per mi. Vaig posar-me uns shorts desgastats, la meva samarreta dels Rolling Stones i les vans negres. Vaig posar tots els llibres dins la bossa, em vaig rentar les dents, em vaig maquillar una mica els ulls i vaig anar-me'n cap a la parada del bus.

Al arribar l'autobús, vaig pujar, i tothom em va mirar amb una cara com si no fos d'aquest món. És normal, vaig pensar. Em vaig asseure a un dels pocs seients que quedaven buits, al costat d'una noia, semblava aparentment normal.

-Hola. - em va dir.

-Hola.. - li vaig somriure.

-Ets nova? - em va preguntar.

-Sí, m'he hagut de canviar d'institut per culpa de la feina del meu pare. - li vaig explicar.

-Ah..

Era un pèl rara. Ningú li feia cas, estava com sola...

La primera classe va anar bé, la segona també, la tercera també, el pati també.. I així fins arribar a la cuarta. Era la de socials; sempre m'ha agradat història. La gent de la meva classe era més aviat amable, però no tant com m'hauria esperat. Era com un institut d'Amèrica però a Catalunya. Tot era molt gran, hi havia la típica noia repelent, els típics nois guapos, els típics llestos, els típics friquis, i després hi havia els normals.. Jo encara no em podia ubicar, ja que era el meu primer dia, pero suposava que acabaria formant part de l'últim grup.

Anava tant tranquil·la per el passadís a deixar les coses a la taquilla quan de cop els meus ulls es van aturar en una mirada verda, sota uns cabells arrissats de color ros. Qui era? I per què em mirava? Estava totalment hipnotitzada per aquells ulls.. Un somriure? Per què? I quin somriure... Vaig suspirar, i algú va xocar amb mi.

-Vigila per on vas!- Em va dir aquella veu desconeguda.

-Perdó.. -vaig dir mentres tornava a buscar aquella mirada tant impresionant.

Per mala sort, havia desaparegut.